Llenguatge i estil - Feliçment, jo sóc una dona

Llenguatge i estil

Les memòries de Carola Milà no han de ser unes memòries qualsevol, segons l’editor Tudurí: “Ha de quedar tot prou clar perquè s’entengui, però no has de parlar clar”. Fins i tot li suggereix alguna incoherència al text perquè “Les dones no raoneu amb lògica, això ja és sabut, però aquí hi ha la base del vostre cantant”. Per tant, com farà la mateixa Capmany en les seves memòries, la Carola Milà també n’escriu unes on la memòria no ha de ser necessàriament fidel a la realitat, sinó al que ella recorda i també al que oblida.

També s’al·ludeix a la novel·la picaresca en relació al punt de vista narratiu, que comença en primera persona per tal de donar versemblança als fets que s’expliquen. Al final del quart capítol, però, la Carola Milà diu que no pot seguir en primera persona, perquè això l’obliga a parlar des de dins del personatge, a situar-se dins del personatge, la qual cosa la priva de saber com pensen els altres; li falta material, doncs, per donar coherència a la seva història. Així, decideix que continuarà en tercera persona per coherència i també per mantenir un ritme més viu en la narració: “Només si parlo en tercera persona i em recolzo en uns fets concrets que em determinen, fora de mi mateixa, m’allibero d’una inevitable monotonia”

Encara hi podríem trobar una altra de les passions de Capmany, la història, la novel·la històrica. És molt notable la documentació de la novel·la, la minuciositat amb què està descrita la ciutat de Barcelona, la narració -plena de petits detalls- sobre com vivien les classes menestrals, la burgesia. En certa manera Capmany reclama la complicitat del lector que vulgui viure l’aventura de la Carola Milà amb el punt d’ironia que la novel·la desprèn en molts moments. La intencionalitat crítica, sobretot pel que fa a la situació de la dona en l’Espanya que retrata, és clau per entendre la ironia que hi ha darrere de les paraules de l’autora.

D’entre les paraules, locucions i frases fetes, n’hi ha moltes referides a les dones. De fet, els diccionaris i les enciclopèdies defineixen de forma diferent les entrades «home» i «dona». També a la novel·la, com en altres obres de Maria Aurèlia Capmany, hi ha l’ús de paraules i frases amb connotacions sexistes i de discriminació pel que fa a la igualtat entre homes i dones i de respecte a les diferències. Un debat ben actual és el llenguatge sexista.

La llengua que empra l’autora, rica i viva, reflecteix la parla del carrer. És un recurs més que l’ajuda a perfilar i identificar els ambients i els seus protagonistes, des dels sindicalistes als menestrals, i des dels senyors a les criades o les prostitutes.