Context literari i ideològic de Solitud - Victor Català
Context literari i ideològic de Solitud
- Narrativa modernista (1901-1912)
El Modernisme és un moviment cultural que es produeix a Europa a finals del segle XIX i principis del XX. Aquest moviment de recerca de noves formes i expressions afecta a totes les manifestacions de l’art i el pensament, però on es mostra amb ple sentit és en l’arquitectura i les arts plàstiques.
El context històric en el qual neix el moviment és crucial: el creixement econòmic i la reafirmació nacional. L'agricultura s'orienta cap a l'exportació i la indústria en general viu un moment expansionista. També el comerç i les finances gaudeixen d'excel·lent salut a les grans ciutats del país, en especial Barcelona, on van iniciar la seva expansió urbanística amb els plans d'eixample.
Aquesta situació a Catalunya contrasta amb un moment especialment pessimista a Espanya, on la pèrdua de les darreres colònies americanes posa en crisi el concepte de l'Estat espanyol i mostra la manca de modernitat en l'economia i la societat espanyoles.
L'arquitectura modernista a Catalunya significa, per una banda, la modernització de les tècniques de construcció (ús del ferro en les estructures, utilització dels elements prefabricats), al mateix temps que conserva elements tradicionals (construccions amb totxo vist) i enllaça amb l'estil gòtic amb el qual guarda un cert paral·lelisme.
El Modernisme arriba a la seva fi l’any 1926, amb la mort de Gaudí.
- Naturalisme i Simbolisme
El naturalisme és un sistema filosòfic que destaca a la naturalesa com el principal principi de la realitat. El corrent naturalista sosté que la naturalesa està formada per la totalitat de les realitats físiques existents i, per tant, és l'origen únic i absolut de lo real.
Més enllà de la filosofia, el naturalisme és un moviment artístic i estètic que s’encarrega de reproduir les creacions de la naturalesa. Va tenir particular importància en la literatura del segle XIX, a partir del seguiment dels mètodes de la ciència experimental. El periodista i escriptor francès Émile Zola (1840-1902) és considerat com el màxim exponent i teòric del naturalisme.
Entre les principals característiques del naturalisme artístic es troben: la preponderància de la fisiologia en la conducta dels personatges, la denúncia social, el anticlericalisme, el determinisme positivista i el pessimisme.
El naturalisme també sol presentar l’erotisme com una malaltia social, relacionada amb la prostitució i la pornografia. El sexe, per tant, no està vinculat al plaer o a l'amor, sinó al vici i a la decadència.
El sistema de símbols que permet representar un concepte, una creença o un fet es coneix com a simbolisme. Aquest sistema funciona a base de l’associació d’idees que promouen els símbols i de les rets d’aquests que van sorgint.
El sorgiment del simbolisme a França està relacionat amb l’oposició al naturalisme a través d’una aposta per la fantasia. Els artistes relacionats amb aquest nou moviment intentaven recuperar les idees del romanticisme, que es van anar perdent davant l’avanç de la revolució industrial. El simbolisme, per tant, apareix vinculat a l'espiritual.
Charles Baudelaire, Arthur Rimbaud i Paul Verlaine van ser alguns dels precursors del moviment, que es va estendre des de la literatura fins a la pintura, l’escultura i el teatre.
S’ha de destacar que el simbolisme no només va ser present a França, sinó que es va anar expandint fins a creuar l’oceà i arribar a Amèrica Llatina.
- Vitalisme (Nietzsche)
El vitalisme és la teoria filosòfica compartida per Nietzsche, Shopenhauer, Kierkegaard, que serveix per interpretar els problemes de l'ésser humà i el sentit de la vida. S'oposa al positivisme, al socialisme, al comunisme. Afirma que la natura, l'activitat humana, la vida en la seva totalitat, escapen a les capacitats de la raó científica. La vida no és matematitzable; la vida és història, procés, canvi, irracionalitat. El més hàbil i capacitat per acostar-se al cor de la vida no és el filòsof ni el científic, és l'artista. L'artista està dotat d'una capacitat d'entendre la realitat i la vida que manca al científic. I entre totes les arts, la música és la que expressa la realitat vital amb més plenitud. Nietzsche és el més apassionat representant d'aquest vitalisme.
- Models literaris:
Raimon Casellas
Raimon Casellas i Dou fou un periodista, crític d'art, narrador modernista i col·leccionista català. Autor d'Els sosts feréstecs (1901), obra considerada la primera novel·la modernista i precursora del corrent conegut com a naturalisme rural. aquest corrent és molpt present en la literatura de l'autora que estem estudiant, Victor Català. és per aquesta raó que Raimon Casellas és considerat un model literari a seguir per Victor.
El 1899 entrà com a redactor en cap a La Veu de Catalunya , on esdevingué el crític d’art més influent del seu temps. Aquells anys escriví la novel·la Els sots feréstecs (1901), on plantejà l’enfrontament de mossèn Llàtzer, personificació de l’individu creador que tipificava l’ideal modernista, amb el poble massificat, el qual, desvetllats els seus instints primaris per l’arribada d’una prostituta, posa fi a la lluita del capellà.Àngel Guimerà
Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 6 de maig de 1845 – Barcelona, 18 de juliol de 1924) fou dramaturg, polític i poeta en llengua catalana. La seva extensa obra, notable per unir a una aparença romàntica els elements principals del realisme, el va convertir en un dels màxims exponents de la Renaixença o "ressorgiment" de les lletres catalanes a l'acabament del segle XIX.
Tot i que va iniciar la seva carrera amb la poesia, la major part de la seva obra literària va estar dedicada al teatre. Ben aviat aconseguí reconeixement internacional (Mar y cel va ser un èxit immediat, traduït a vuit idiomes). La seva època més brillant fou en l'última dècada del s.XIX, on s'apropa més a la realitat de la societat catalana d'aquella època, que girava el rumb cap a un entorn més urbà i industrial. Victor Català es va inspirar en aquest tret característic de les obres d'Àngel Guimerà, el reflex del dia a dia de la població catalana.
Joan Maragall
Joan Maragall i Gorina fou un poeta i escriptor català, figura cabdal dins la poesia modernista del canvi de segle XIX al XX. Membre de la intel·lectualitat culta de la Barcelona de la Renaixença, de la qual havia heretat el floralisme i el retoricisme, va fer una defensa de l'espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat i arribà a desenvolupar la seva «teoria de la paraula viva», una teoria amb la qual Victor Català estava molt d’acord, i per tant, no feia cas de les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra.
Va fer de la seva obra poètica el vessant literari més conegut, tot i que també destaca la seva important producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. La seva activitat com a periodista al Diari de Barcelona i La Veu de Catalunya va ser un dels mitjans que li va permetre projectar una opinió que generà una important influència social.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada