Simbolisme de Solitud - Victor Català

Simbolisme de Solitud - Victor Català 

• Dualitat còsmica

Darrere dels sistemes literaris de la novel·la hi ha dos grans sistemes de pensament del tombant de segle: el monisme (que correspondria al vitalisme) i el dualisme (que correspondria al decadentisme).

El dualisme separa art i vida, matèria i esperit, artista i societat, home i natura. Seria, en aquest sentit, l'home superior, el superhome nietzschià, qui superaria el dualisme universal i, al mateix temps, les concepcions cícliques més simples, resolent el problema del "sentit" de l'actuació individual; l'"etern retorn" nietzschià és percebut com una arma de progrés: no com un cicle tancat que conserva les mateixes realitats, les mateixes energies, sinó com una espiral en continu ascens, empès per una força impulsora que es concreta en la voluntat de domini contra la mort i la decadència. 

Nietzsche no nega la vida, en canvi, els dualistes oposen Cultura a Natura, Art a Barbàrie. Als primers correspon una estètica d'espontaneisme, naturista; als segons, l'arbitrarisme, l'artificiositat. No obstant això, Victor Català no sembla situar-se ni en una banda ni en l'altra.

• La terra alta i la terra baixa 

Víctor Català utilitza el mite de la terra alta i de la terra baixa com a via de plasmació de dues formes de vida antitètiques: la plana, la de l'utilitarisme, la monotonia i la despersonalització (és a dir, la "no-vida"); la muntanya, com l'espai del misteri, de la lluita i dels ideals (és a dir, la "vida"). L'ascensió a la muntanya, doncs, és, per a la Mila, l'entrada a la vida, el camí cap al segon naixement de la persona, que es realitza en el camí que s'eleva de la inconsciència a la consciència de l'home. La Mila, al final, escapa al determinisme de l'ambient; això fa que Solitud sigui una obra antinaturalista. 

A l’episodi “La creu” l'autora aprofita per posar en boca del seu “bon salvatge”, el pastor, una formulació clara del mite de Guimerà la terra alta i la terra baixa:

“-Ah! Les viles, les viles!... Que en fan de mal, al món! Cataus de pesta i dolenteria... M'estimi més un roc de la muntanya que tot aquell sementer de cases...”

• Paisatge i estats d’ànim 

Al llarg de la novel·la trobem una gran relació entre el paisatge i els estats d'ànim de la protagonista, la Mila. El paisatge és un element crucial en l'obra, ja que no només està relacionat amb la situació de la Mila, sinó que també actua com a premonició. 

• Sant Ponç i la capella i el Bram 

El món de la protagonista es troba sota l’advocació d’aquest sant, que dóna nom a l’ermita, al mas i a tota la contrada. La seva caracterització és tenyida per la repulsió i angoixa que provoca a la Mila, a causa del seu ventre inflat i el peu «llarg i punxegut». El peu és un símbol que significa metonímicament el suport de la persona, i així, si el peu es deforma significa una deformació anímica, el defalliment de l’esperit. L'associació metonímica, sempre en termes de fàstic o desgrat pertany a un joc vivíssim de simbolismes sexuals.

• L’encesa 

La dualitat apareix un cop més en Solitud en el contrast entre la tenebra que envolta l'ermita “com un gran vol de corbs” i les petites llums de l'encesa de les closques dels caragols que il·luminen fràgilment la foscor i confirmen la figura del pastor-poeta en la seva capacitat de crear visions artístiques que consolen l'esperit. És un clar indici del rol de guia il·luminador iniciàtic del Pastor, ja que l'evolució de la Mila es planteja com un aprenentatge simbolitzat pel pas de la foscor a la claror. El contrast de llum/foscor va aparellat al concepte Vida/mort. 

• L’esquellinc 

L'esquellinc és anomenat al capítol de "La Creu". Aquesta creu inexistent, fosa com a càstig diví, representa la impossibilitat dels personatges de la Mila i el Pastor de salvar-se del perill. Destaca el so de fons de l'esquellinc que presagia desgràcies, i la ironia tràgica de l'autora que li fa dir al pastor: “-Pel gener vinent, si em toqui pas abans el cop de creu, ne fai seixanta-quatre...”

• El somni de la Mila 

La Mila té un somni caracteritzat pel dolor que li causen les boletes al passar pel trenc, representant la violació.

La ferida premonitòria del somni causada per Sant Ponç es fa real amb un objecte dur com l'òrgan sexual de l'Ànima. Però a més, el somni presenta un forat per on passen les boletes feridores (que simbolitzen els llavors de la fecundació). Aquest forat es refereix a la vagina i té simbòlicament dos plans:

• Fecundació. Ens transporta al prec que fa la Mila en el seu moment per quedar-se embarassada.
• Obertura. Ferida metafòrica interna. La marca d'una experiència dolorosa (violació) però necessària per a prendre noves posicions davant la vida.

• El grill 

Podem mencionar una sèrie de símbols que contribueixen a precisar, encara que amb un pes menor, el fons espacial / simbòlic de l’obra, són els conills, símbols de llibertat, però també víctimes; la Mila hi és comparada i per això segons també podrien ser símbols femenins, a més es troben relacionats amb la fecunditat que l’Ànima li treu a la Mila; els caragols, que desperten el desig sexual, i els grills, escoltats abans de la violació de la Mila i després, simbolitzant la vida.

• Espai simbòlic. La natura personificada.

Les muntanyes, des de la simbologia més clàssica, han tingut dues figuracions: la inaccessibilitat i l’espiritualitat. Les d’aquesta obra no tenen caràcter bucòlic, sinó que són salvatges. Representen un món encara confús i poden simbolitzar tant una consciència inquieta i empresonada per la por, com un desig d’elevació espiritual o sensual. I fins i tot, si prenem com a punt de partida l’estructura de la novel·la, el vincle entre la Mila i les muntanyes és cada vegada més accessible i es resol a favor del trencament de la por i el desenvolupament sexual. Quant a l’espai geogràfic farà de contrapunt als espais psicològics interns i externs. 

La muntanya a Solitud ens és descrita en termes antropomòrfics i presentada com una dona ajaguda en una comparació entre terra i dona. La imatge del Bram, per exemple, representa el lloc simbòlic on és generada la vida. Així doncs, la muntanya esdevé un espai simbòlic que tradueix els estats anímics i opcions vitals, en la qual la Mila vencerà el determinisme per conquerir la seva pròpia individualitat.

També es personifica la natura quan a l'inici d'un capítol, les flors estan en la seva màxima esplendor, i en acabar ja s'han marcit. “Aleshores les roses, sentint que s'acabava la seva festa i els venia dolçament la bona mort, es blincaren sobre les tiges verdes i, despullant-se, enrosaren la muntanya d'una pluja de fulles marcides.”

L'autora descobreix en els fenòmens de la naturalesa un mirall sensible a l'esperit. (relació externa/interna). Tant és així que la muntanya adquireix una autonomia tal que els personatges semblen supeditats al paisatge.