La poesia de Josep Carner

Evolució: períodes i llibres 

L’obra de Josep Carner mostra una gran evolució, marcada per sis períodes principals: el període de formació, els primers anys del Noucentisme (1904-1911), l’evolució del Noucentisme (1912-1920), l’aproximació al postsimbolisme durant els anys d’exili revolucionari (1921-1939), l’aprofundiment de la poètica postsimbolista en els anys de postguerra (1939-1957) i la coda final (1958-1970).

En l’etapa de formació, Carner fa els primers passos com a poeta, publicant el recull de poemes Llibre dels poetes. Posteriorment, durant els primers anys del Noucentisme, publica el Primer llibre dels sonets (1905), Els fruits saborosos (1906) i el Segon llibre de sonets (1907). En el llibre Els fruits saborosos, la seva obra més important, cada poema parla d’una fruita, i relaciona els trets d’aquella fruita amb una característica humana del personatge del poema. El llibre conté una reflexió sobre el pas del temps i transmet uns valors morals com el seny i la família. 

Entre el 1912 i el 1920, amb l’evolució del Noucentisme, Carner va publicar Les monjoies (1912), que va suposar un punt d’inflexió en la poesia noucentista, donat que l’autor hi mostrava l’intimisme i les “fites” del seu itinerari poètic. A més, el 1914 també va publicar dos llibres: Auques i ventalls i La paraula en el vent. 

En l’aproximació al postsimbolisme durant uns anys d’exili voluntari (1921-1939), Josep carner marxa de Catalunya per exercir una carrera diplomàtica. L’allunyament físic de Catalunya durarà ja fins a la mort, primer com a exili voluntari, exercint de cònsol en diferents ciutats del món, i després de la Guerra Civil com a exili forçós. En aquesta etapa, Carner utilitza l’obra El cor quiet (1925) per introduir-se en el post simbolisme. 

Durant els anys de postguerra l’autor va aprofundir en la poesia postsimbolista. Carner s’havia compromès com a diplomàtic amb el govern de la República. Per això el 1939 comença un exili forçós, primer a Mèxic i després a Bèlgica. D’aquesta època cal destacar Nabí (1941), un llarg poema narratiu que parteix de la història bíblica del profeta Jonàs, com també Poesia (1957), entesa com a punt d’arribada d’una trajectòria, i com el gran llibre de Carner. 

Finalment, en la seva coda final, va publicar dues obres on cada poema era dedicat a un animal: Museu zoològic (1963) i Bestiari (1964). 

El gran llibre: Poesia (1957) 

Poesia és el títol amb el qual es coneix l’antologia que Carner va preparar de la seva obra l’any 1957. Aquest recull reflecteix la visió que el poeta tenia de la poesia: un producte dinàmic que s'anava gestant des d'un primer esborrany. La idea del poeta era que constituís el primer volum de la seva obra completa. Consta de 896 poemes, dels quals 103 eren inèdits, 763 reelaborats i només 30 no presenten variants respecte a les anteriors publicacions.

L’estructura de l’obra es basa en la divisió en tretze seccions, algunes amb el mateix títol que alguns dels seus llibres publicats anteriorment. Trobem Els fruits saborosos, Lloc, Auques i ventalls, Llegendari, Ofrena, Llunari, Arbres, Cor quiet, Verb, Mar, Nabí, Lluna i llanterna, i Absència. 

D’aquesta manera, en la primera secció anomenada Els fruits saborosos hi trobem divuit poemes que tracten els diferents estadis de la vida humana. La segona secció, Lloc, és dedicada a la pària de Catalunya, mentre que Auques i ventalls recull algunes característiques de les dues precedents. 

També cal destacar la vuitena secció, Cor quiet, que ens situa la maduresa vital del poeta, reflexionant sobre la transcendència de la vida humana. També és important Nabí, que reprodueix el gran poema carnerià que té com a rerefons les difícils i tenses relacions entre l’ésser humà i la divinitat.