Ball Robat - El teatre català al segle XX

El teatre català al segle XX

Del modernisme a la Guerra Civil. El teatre dels anys 30.

Als anys 30 del segle XX van conviure el teatre modernista, noucentista i el començament de les primeres avantguardes: expressionista, etc. Van ser anys de consum massiu de teatre i d'intents renovadors profunds en l'escena. L'adveniment de la República i la constitució de la Generalitat de Catalunya oferien un marc polític propici per a la diversificació de les formes teatrals. El nou marc autonòmic va permetre iniciar un nou procés institucionalitzador al Principat. El govern es va plantejar la necessitat de crear diversos teatres oficials i de renovar les entitats ja existents.

El 1931 es va crear la Federació d'Associacions de Teatre Amateur, que va donar cabuda a un teatre d'aficionats que no havia deixat de créixer des de principis de segle. El mateix any es va crear el premi Ignasi Iglésias de textos dramàtics per fomentar la producció catalana de qualitat. Així mateix, es va reestructurar l'Escola Catalana d'Art Dramàtic, que va prendre el nom d'Institució del Teatre i en la qual Adrià Gual va ser rellevat per Joan Alavedra.  

Els anys anteriors a la guerra civil, els teatres de l'avinguda del Paral·lel de Barcelona bullen d'activitat.

El teatre de Postguerra

• Els corrents principals

Els teatres estaven monopolitzats pel teatre comercial el qual ofegava qualsevol voluntat de trencament, imposant a tots els àmbits culturals els costums més tradicionals i conservadors. En el terreny de l'escenografia, per exemple, amb l'ús exclusiu de telons pintats. Les prohibicions no van poder impedir que es continués fent teatre a cases particulars, s'hi feien lectures o petites representacions, com les obres de Shakespeare que traduïa Josep Maria de Sagarra. També van aparèixer alguns grups de teatre de cambra i experimental que intenten obrir noves vies i exploren formes alternatives d'escriptura i de direcció teatral, així com nous recursos escenogràfics.

Autors catalans com Avel·lí Artís i Balaguer, Ambrosi Carrion o Ramon Vinyes es van exiliar. Joan Oliver, va canviar el registre per adaptar-lo a les exigències contextuals. A partir d'aquest moment, la seva producció teatral, tenyida d'escepticisme i de sarcasme, insisteix en la crítica a la classe acomodada. Empra un llenguatge planer i narra situacions amb les quals el públic es pot identificar fàcilment, amb un resultat de gran eficàcia escènica. Carles Soldevila i Josep Maria de Sagarra van mantenir una certa continuïtat, convertint-se en vertaders testimonis d'un passat perdut per sempre més.

• Una cultura sense llibertat

La derrota definitiva de la legalitat republicana el 1939 va suposar una ruptura profunda en l'evolució teatral catalana. Les institucions i el teixit associatiu que nodrien la república van ser destruïts. En acabar la guerra i començar la dictadura es va prohibir el teatre professional en català, de textos originals o traduccions, mandat que serà vigent fins al final de la Segona Guerra Mundial, el 1946. Així mateix, es dificulta enormement el contacte de Catalunya amb la creació artística de la resta d'Europa.

• La censura

Amb el triomf de la dictadura franquista, el teatre català es veié obligat a emmudir. Entre el 1939 i el 1946 la prohibició de representar teatre en català fou absoluta, per la qual cosa podem parlar d'un panorama desolat, sobretot a Catalunya, on la prohibició fou més estricta; mentre que a Mallorca i a València es van permetre algunes representacions. Per tant, a partir del 1939 comença un nou període marcat per les conseqüències repressives del nou règim dictatorial. Aquest nou context va caracteritzar-se per:

• L'exili a l'estranger de diversos autors i el silenci de molts d'altres
• Les prohibicions i la censura imposades pel nou govern

• L'alternativa ADB

La dictadura havia impulsat la privatització del sector i la rigidesa de les estructures de producció i, com a resposta a tot això, entre els anys cinquanta i setanta, van sorgir centres i companyies que maldaven per canviar el panorama: amb projectes com l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), i l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG).

Tant l'ADB com l'EADAG tenien com a objectiu crear un teatre nacional de Catalunya, motiu pel qual van configurar la programació fent una tria dels que en podrien ser els clàssics i posant especial interès en els autors del moment. Des de l'àmbit oficial, però amb participació de grups independents, s'havien dut a terme algunes iniciatives esporàdiques com ara el Cicle de Teatre Llatí, del 1958 al 1969, amb el patrocini de l'Ajuntament de Barcelona, o el Festival Internacional de Teatre de Sitges (1967).

Iniciatives com l'ADB i l'EADAG havien preparat el terreny per a una futura institucionalització teatral, però calia que la situació fos retroactiva i que els poders públics facilitessin la professionalització i la consolidació.

• La visió de "Jonás"

Durant la Guerra Civil espanyola, Joan oliver, amb el pseudònim de Jonás, es va comprometre políticament amb el bàndol republicà. Va ser nomenat president de l'Associació d'Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors i fou autor de la lletra de l'himne de l'Exèrcit Popular Català.

Tot això significà una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d'un fort compromís polític, ètic i social. En aquest context creà Oda a Barcelona (de clara tendència nacionalista i revolucionària) i l'obra teatral La fam (on es plantegen els problemes de la revolució que intentaven portar endavant els comunistes i els anarquistes).

Joan Oliver va canviar el registre per adaptar-lo a les exigències contextuals. A partir d'aquest moment, la seva producció teatral, tenyida d'escepticisme i de sarcasme, insisteix en la crítica a la classe acomodada.