El Feminisme - Feliçment, jo sóc una dona

El Feminisme

És a partir de La dona a Catalunya (1966) que Maria Aurèlia Capmany defensa per escrit i en conferències el seu feminisme. Tot i això, posteriorment, dirà que va ser la repressió de la dictadura franquista la que la va conscienciar.

Les lleis franquistes van abolir els drets instaurats per la II República i van abocar les dones de nou als àmbits de la casa i la família. Es va «alliberar» a les dones casades del treball, alliberament que era compensat amb subvencions a la maternitat; es van derogar les lleis sobre el matrimoni civil i el divorci; l’avortament va passar a ser considerat un delicte, com també l’adulteri i el concubinat per part de l’esposa, no del marit —només en el cas que el marit matés la seva dona infidel i el seu amant, aquest era desterrat, però se l’absolia si les ferides no havien estat mortals. La dona perdia les propietats, no era hereva, no podia anar pel món sense home, no podia treballar ni cobrar sense el permís del marit... Fins als 21 anys no obtenia la majoria d’edat i, fins als 25, no era lliure per abandonar el domicili patern.

Maria Aurèlia Capmany tenia la certesa que la facultat de decidir lliurement també existeix per a les dones, que tenen la seva part de responsabilitat en les armes que trien per a triomfar, en la vida que porten, i que no sempre es pot acusar a la societat. És significatiu que la novel·la s’iniciï amb el retrobament de Carola Milà amb ella mateixa. La frase del pròleg ho marca ben clarament: «El meu propi cos és el meu món.»

La intel·ligència és patrimoni del mascle, com diu el doctor Subietes a Feliçment, jo sóc una dona, «perquè l’home és esperit, esperit diferenciat, que vol dir persona» i, com diu l’editor Cosme Tudurí a la mateixa obra, «les dones no raonen amb lògica». Això ho va viure també Maria Aurèlia Capmany.

El que ens proposa Maria Aurèlia Capmany a través del seu personatge principal és: en primer lloc, que la dona no és una col·lectivitat immutable, és a dir, no és una Ben Plantada. En segon lloc, que la seva identitat es construeix a partir del jo però també del que els altres fan al voltant d’aquest jo i, per últim, que tant la dona com l’home encabeixen múltiples i diverses identitats.

En el transcurs de la lectura de la novel·la Feliçment, jo sóc una dona observem amb facilitat que se’ns descriuen dues societats, la primera, és la que es mou el 1968 a Mallorca i, la segona, és la que transcorre al llarg de la vida de Carola. En conseqüència, l’escriptora ens dóna la possibilitat de comparar l’evolució d’aquests canvis (si n’hi ha), fet que ens porta a preguntar-nos: en aquest mig segle, ha canviat la situació de la dona? Han canviat les dones? I els homes?

Opta per la ironia a l’hora de retratar les condicions de la dona i la desigualtat entre gèneres. La Carola Milà no és més que una dona que vol ser lliure i feliç, però que ho té tot en contra precisament perquè és dona i perquè és de condició humil. La llibertat passa necessàriament per tenir un mitjà de subsistència, i els models que Carola Milà té al seu abast són el convent, el feminisme tronat de Paquita Reinal, o el camí que li mostra l’Eugènia, la prostitució. La realitat, però, li demostra que la prostitució tampoc és el camí de la llibertat. L’únic camí possible per a una dona en la societat que retrata la novel·la és tenir un home al costat, perquè una dona sense un home no val res i, en conseqüència, es casa, ascendeix socialment, i, quan comprèn que. La vida burgesa que li ofereixen la família Plans la du a l’avorriment i a la mort interior, fuig i s’allibera. I pot fer-ho perquè ha assolit els mitjans i té la força per fer-ho. La vida ha estat el seu camí d’aprenentatge, la seva escola.

La ironia li serveix a Capmany per evidenciar el que vol denunciar, i en alguns moments arriba fins a l’esperpent i ridiculitza els personatges i les situacions perquè esdevinguin un exemple. La intencionalitat de denúncia en la novel·la és més que evident, Capmany no se n’amaga.

Podem constatar que Feliçment, jo sóc una dona representa un punt d’inflexió en l’obra de Maria Aurèlia Capmany, ja que, d’una banda, és el recull de tota la seva experiència d’una anàlisi profunda sobre la dona en la seva societat i, d’una altra, representa el testimoni de la necessitat d’una narració pròpia que la dona torna a reclamar després d’un temps de silenci.

Capmany no ens imposa cap model femení lluitador, revolucionari, capdavanter, etc. sinó que ens convida a la reflexió constant sobre la nostra identitat i com aquesta es veu influenciada i construïda pels referents que ens proporciona la societat en la qual vivim. La protagonista de la novel·la, lliure d’un passat que la pot determinar, es reconstrueix tantes vegades com faci falta per continuar endavant, i, així, demostrar que dins d’una mateixa persona hi caben moltes identitats.

Maria Aurèlia Capmany escriu una novel·la que tot i ser deutora del seu temps i les seves circumstàncies és d’una gran actualitat.