Feliçment, jo sóc una dona - la narrativa de postguerra
Feliçment, jo sóc una dona
La narrativa de postguerra
- Els nous models de la narrativa contemporània
- La narrativa de l’exili: La traumàtica experiència de la guerra i la no menys dolorosa de l’exili després de la derrota republicana l’any 1939 van estimular la redacció d’un seguit de novel·les i contes, mitjançant els quals els autors pretenien donar testimoni dels esdeveniments viscuts o reflexionar, a partir de l’experiència límit patida, sobre la condició humana.
- El Realisme Compromès: Dins del Realisme Compromès cal distingir dos corrents:
- El Neorealisme és un corrent constituït per un conjunt de novel·les i contes centrades en els ambients marginals i els treballadors, amb intenció de denúncia humanitària.
- El Realisme Històric no presenta cap tret diferenciador en l’elaboració del relat, només la substitució de la denúncia humanitària per un plantejament de la injustícia social.
- La recreació del Realisme vuitcentista: Hi destaquen dos autors: Sebastià Juan Arbó i Enric Valor. El primer publica Tino Costa, una de les seves millors novel·les.
- La narrativa psicològica: Part de la producció de Mercè Rodoreda i de Llorenç Villalonga, és estretament lligada a aquest model.
- La influència de l’Existencialisme: és un moviment filosòfic que situa l'existència humana al centre de la reflexió. No pas l'existència entesa en sentit abstracte, ni tampoc l'existència de les coses o realitats no humanes, sinó l'existència humana concreta. Manuel de Pedrolo en la seua narrativa estableix un contacte amb l’existencialisme, encara que difús, en canvi, Maria Aurèli Capmany i Josep Iborra són els narradors que mostren una incorporació més determinant.
- La narrativa de gènere: És en aquest període de la postguerra quan neix vertaderament la novel·la policíaca catalana, gràcies sobretot a l’esforç de dos escriptors, Manuel de Pedrolo i Rafael Tasis, i a una editorial, Edicions 62.
- La novel·la catalana de postguerra
El triomf franquista contra les forces de la República significà l’inici immediat d’un llarg període històric de repressió contra les llibertats democràtiques individuals però també nacionals. Des del mateix any 1939 la llengua catalana va ser eliminada de l’activitat pública, es van tancar les editorials i es va prohibir l’edició en català. Només molt a poc a poc, a mesura que el règim va necessitant rentar-se la cara dictatorial en benefici de les noves aliances internacionals, va afluixar gradualment la persecució del català, del basc i del gallec, i va permetent la creació d’editorials i una progressiva major normalització de les publicacions.
Era molt difícil, i al principi impossible, publicar en català, i més la novel·la. I tampoc era un gènere que permetés fer-ne lectures o trobades, com és el cas de la poesia. Però la novel·la catalana abans de la Guerra Civil ja patia una situació de dèficit i fins de crisi.
Tot i les dificultats s’anirà recuperant gradualment, insistint en les tècniques i les actituds que s’havien desenvolupat en els anys de preguerra.
La novel·la i el conte recuperen la importància que havien perdut, es creen editorials i premis literaris que van garantir la continuïtat de la narrativa catalana. Al principi només hi havia autors i autores d’abans de la guerra (Miquel Llor, Mercè Rodoreda...) però durant els anys 50 i 60 apareixen nous autors i autores (Josep M. Espinàs, Lluís Ferran de Pol...)
- Principals narradors
Escriptors més representatius: Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pere Calders, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Enric Valor, Martí Domínguez.
- La narrativa de l’exili: La traumàtica experiència de la guerra i la no menys dolorosa de l’exili després de la derrota republicana l’any 1939 van estimular la redacció d’un seguit de novel·les i contes, mitjançant els quals els autors pretenien donar testimoni dels esdeveniments viscuts o reflexionar, a partir de l’experiència límit patida, sobre la condició humana.
- El Realisme Compromès: Dins del Realisme Compromès cal distingir dos corrents:
- El Neorealisme és un corrent constituït per un conjunt de novel·les i contes centrades en els ambients marginals i els treballadors, amb intenció de denúncia humanitària.
- El Realisme Històric no presenta cap tret diferenciador en l’elaboració del relat, només la substitució de la denúncia humanitària per un plantejament de la injustícia social.
- La recreació del Realisme vuitcentista: Hi destaquen dos autors: Sebastià Juan Arbó i Enric Valor. El primer publica Tino Costa, una de les seves millors novel·les.
- La narrativa psicològica: Part de la producció de Mercè Rodoreda i de Llorenç Villalonga, és estretament lligada a aquest model.
- La influència de l’Existencialisme: és un moviment filosòfic que situa l'existència humana al centre de la reflexió. No pas l'existència entesa en sentit abstracte, ni tampoc l'existència de les coses o realitats no humanes, sinó l'existència humana concreta. Manuel de Pedrolo en la seua narrativa estableix un contacte amb l’existencialisme, encara que difús, en canvi, Maria Aurèli Capmany i Josep Iborra són els narradors que mostren una incorporació més determinant.
- La narrativa de gènere: És en aquest període de la postguerra quan neix vertaderament la novel·la policíaca catalana, gràcies sobretot a l’esforç de dos escriptors, Manuel de Pedrolo i Rafael Tasis, i a una editorial, Edicions 62.
- La novel·la catalana de postguerra
El triomf franquista contra les forces de la República significà l’inici immediat d’un llarg període històric de repressió contra les llibertats democràtiques individuals però també nacionals. Des del mateix any 1939 la llengua catalana va ser eliminada de l’activitat pública, es van tancar les editorials i es va prohibir l’edició en català. Només molt a poc a poc, a mesura que el règim va necessitant rentar-se la cara dictatorial en benefici de les noves aliances internacionals, va afluixar gradualment la persecució del català, del basc i del gallec, i va permetent la creació d’editorials i una progressiva major normalització de les publicacions.
Era molt difícil, i al principi impossible, publicar en català, i més la novel·la. I tampoc era un gènere que permetés fer-ne lectures o trobades, com és el cas de la poesia. Però la novel·la catalana abans de la Guerra Civil ja patia una situació de dèficit i fins de crisi.
Tot i les dificultats s’anirà recuperant gradualment, insistint en les tècniques i les actituds que s’havien desenvolupat en els anys de preguerra.
La novel·la i el conte recuperen la importància que havien perdut, es creen editorials i premis literaris que van garantir la continuïtat de la narrativa catalana. Al principi només hi havia autors i autores d’abans de la guerra (Miquel Llor, Mercè Rodoreda...) però durant els anys 50 i 60 apareixen nous autors i autores (Josep M. Espinàs, Lluís Ferran de Pol...)
- Principals narradors
Escriptors més representatius: Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pere Calders, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Enric Valor, Martí Domínguez.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada