La poesia catalana de postguerra - Vent d'Aram
La poesia catalana de postguerra
La tradició postsimbolista
Existeixen tres tendències:
La tradició avantguardista
L'avantguardisme és la
tendència, en una obra d'art qualsevol,
o d'un artista, a introduir elements innovadors respecte de les formes
tradicionals o convencionals. També s'entén com excessiva preocupació per
desplegar recursos que trenquin o distorsionin els sistemes més acceptats de
representació o expressió, al teatre, pintura, literatura, cinema, etc. Té, en
general, un ús pejoratiu, tot i que també s'utilitza per designar els moviments
artístics renovadors, i en general dogmàtics, que es van produir a Europa durant
les primeres dècades del segle XX, i que són agrupats sota els noms genèrics
d'avantguarda o avantguardes.
El nou realisme
ü
El
realisme històric
El realisme històric és un moviment literari comprès
entre els anys 1959 i 1968. Aquest moviment
propugnà el rebuig i la ruptura amb les actituds culturals i literàries vigents
a Catalunya fins aquest moment. Aquest moviment és un intent d'inserir el
treball intel·lectual i literari en el procés de recuperació política del país
per tal de lluitar contra el franquisme de
l'època. El realisme històric va recuperar la tradició realista autòctona, és a
dir, els escriptors que als anys 30 i en període de guerra, seguint els
corrents europeus sorgits arran del Crac del 29,
trencaren amb la tradició simbolista o avantguardista i
iniciaren una literatura compromesa políticament i socialment.
ü
La
poesia de l’experiència
A principis de la dècada dels 80, fa uns 30 anys, un grup de joves
poetes de Granada publiquen “els manifestos per una altra sentimentalitat”, on
defensen una nova proposta: la poesia de l’experiència. Es tracta d’una
alternativa poètica que planteja la vida com a matèria del poema. La poesia
narra experiències personals i col·lectives, i ho fa fugint de tot excés
metafòric; ha de ser intel·ligible. A més, la poesia es configura com l’espai
de les interrelacions entre identitat personal i vinculacions socials. Sense
hermetismes i com a proposta de diàleg, la poesia de l’experiència esdevé una
pràctica de subjectivitat i de compromís amb l’entorn. El poema és un terreny
moral, en tant que exercici de reflexivitat, de valoració personal de les
experiències. Aquestes, a més, es donen en un temps i un espai socialment
compartit, i situen la poesia, també, en el terreny de la utilitat social: esmenant
Celaya, la poesia de l’experiència és una arma carregada de present.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada