Caterina Albert / Victor Català

Caterina Albert / Victor Català

Informació sobre l'autora: 

Caterina Albert i Paradís, coneguda amb el pseudònim de Víctor Català, neix a L'Escala (Alt Empordà) l'11 de setembre de 1869 i hi mor el 27 de gener de 1966.

Va ser filla d’una important família de propietaris rurals, i ben aviat va començar a pintar i escriure. Interessada per aquestes arts i per escriure, es va subscriure al diari i revista de La Renaixença, i comprava revistes satíriques i llegia tota mena de llibres. Segons afirma ella mateixa, va escriure "Parricidi" —narració inclosa en els Drames rurals— a l'edat de catorze anys. Es va donar a conèixer amb el monòleg teatral La infanticida que va ser distingit als Jocs Florals d'Olot el 1898, però l'escàndol que es va produir arran de saber-se que n'era autor una "senyoreta de l'Escala", la va determinar a amagar la seva identitat sota un pseudònim masculí i a censurar l'obra que no va ser representada fins a l'any 1967, al Palau de la Música Catalana, com a homenatge pòstum a l'escriptora.

Coincidint amb el Modernisme, el 1902 va publicar Drames rurals, un recull de relats, amb dibuixos fets per la mateixa autora, que constitueix la seva invasió a la narrativa catalana. L'èxit i el reconeixement foren immediats i durant anys aquest títol va designar el gènere breu de temàtica rural i acció violenta. Li seguiren Ombrívoles (1904), Caires vius (1907) i la novel·la Solitud (1905), considerada la seva obra mestra. Després de la publicació de Drames rurals (1902), va mantenir correspondència amb Joan Maragall, autor que li retreia la visió negativa que oferia de l'existència, però l'autora es va mantenir en la seva postura; més tard Maragall es va doblegar al geni de l'escriptora. També va mantenir una estreta relació literària amb Narcís Oller i Àngel Guimerà entre altres escriptors del moment. 

Entre les seves primeres obres cal destacar els poemaris El cant dels mesos (1901) i el Llibre blanc (1905) i 4 monòlegs en vers (1901), volum que inclou La tieta, Pere Màrtir, La Vepa i Germana Pau. Alguns d'aquests monòlegs són considerats peces de teatre, i, de fet, han estat representats en alguna ocasió. Pel que fa a la seva obra La infanticida, ha estat considerada un antecedent de Solitud. 

En tota l'obra de Caterina Albert hi són presents les referències a la situació de la dona i, particularment, a la seva marginació per raons de desigualtats de sexe. Dóna visió a diversos temes com l'expressió del desig femení, la crítica a la institució del matrimoni, les relacions entre dones, la maternitat, la solitud o la vellesa. Té plena consciència del que pretén, la qual cosa dóna idea d'una autora sagaç, independent i plenament innovadora. 

Després d'un període de silenci, provocat per la marginació dels noucentistes, l'Editorial Catalana, dirigida per Josep Carner, li publica La mare Balena i, posteriorment, Un film (3.000 metres) (1926) i Contrallums (1930). Després de la guerra civil, arriben els reculls Vida mòlta (1949) i Jubileu (1950). També publica Mosaic, III (1946), volum d'articles escrits des de 1903 que descriuen aspectes autobiogràfics. Constitueix un testimoni important per acostar-nos als problemes que hagué d'afrontar com a escriptora. 

Tot i que es va descobrir la seva identitat, Caterina Albert sempre intentava mantenir les diferències entre la seva vida personal i la literària mitjançant el pseudònim de Victor Català. Quan no era escriptora representava ser la senyoreta de casa bona, però sense deixar de ser una gran aficionada a la literatura. No obstant això, la solteria persistent i la força expressiva qualificada de “viril” semblava molestar a la societat, especialment els homes, que no es van deixar de fer critiques sobre la dona que escrivia. 

Tanmateix, el que va donar renom a l'escriptora va ser la seva obra narrativa, especialment els llibres Drames rurals, Caires vius i Solitud. La publicació de Drames rurals va iniciar la gran època de producció de Víctor Català com a narradora, que és rebuda amb entusiasme. Les seves obres narratives estaven caracteritzades per la violència, la mort i l'embogiment. 

El 1909 es publica la tercera edició de Solitud amb la qual obté el premi Fastenrath, en la seva primera convocatòria, als Jocs Florals de Barcelona. Solitud pretén ser un drama rural més extens, amb major deteniment i detall. El tema és la recerca de la individualitat, i de la possibilitat d'assolir una existència separada i lliure per a la dona. L'estructura de l'obra queda encerclada en el cicle temàtic que suposa el viatge de la protagonista, representat per una pujada i una davallada a la muntanya. La novel·la ha esdevingut un text clàssic de la narrativa catalana i ha estat traduïda a set llengües, fins i tot se n'ha fet una versió teatral (1954) i dues adaptacions cinematogràfiques. 

Després d'un període de silenci, provocat per la marginació dels noucentistes, l'Editorial Catalana, dirigida per Josep Carner, li publica La mare Balena i, posteriorment, Un film (3.000 metres) (1926) i Contrallums (1930). Després de la guerra civil, arriben els reculls Vida mòlta (1949) i Jubileu (1950). També publica Mosaic, III (1946), volum d'articles escrits des de 1903 que descriuen aspectes autobiogràfics. Constitueix un testimoni important per acostar-nos als problemes que hagué d'afrontar com a escriptora.