El títol i la veu poètica - El Cor Quiet
El títol: El Cor Quiet
Josep Carner té 41 anys quan escriu “El Cor Quiet”. Es troba en una època de la seva vida on només busca la calma, és per aquesta raó que “El Cor Quiet” correspon al cor serè. El valor de “quiet” en català no es correspon, en aquest cas, al seu equivalent en castellà “quieto”, no hauria funcionat un literal “El corazón quieto”, perquè allò que vol expressar l’original no és el sentit d’una cosa aturada, no hi ha immobilitat en l’adjectiu del títol original, més aviat el que vol expressar Carner és una reflexió introspectiva, des de la visió que li aporta una certa maduresa i estabilitat personal i familiar. D’aquesta manera, ens trobem un Carner fosc, dubitatiu però estranyament serè a la vegada, àvid de traspassar la regió de la raó i en constant diàleg solipsista, aferrant-se a una fe més humana que divina.
El cor quiet: és a dir, el jo profund del poeta, el que és motor de la seva vida i expressa la continuïtat de la mateixa existència, però ara en un moviment paradoxalment aquietat. La serenitat al poeta, el que l'allunya de qualsevol caiguda en la desesperació, la follia o l'angoixa de viure, és el reconeixement d'un ordre universal.
La veu poètica
En la veu poètica hi trobem un to existencial: hi ha més densitat moral, es reflexiona sobre la condició humana, no es fa fàstics al rerefons metafísic. Disminueix la ironia i, per contra, s’accentuen la càrrega evocativa, simbòlica i objectiva, alhora que es voreja l’abstracció. També trobem molt present el jo líric.
Josep Carner té 41 anys quan escriu “El Cor Quiet”. Es troba en una època de la seva vida on només busca la calma, és per aquesta raó que “El Cor Quiet” correspon al cor serè. El valor de “quiet” en català no es correspon, en aquest cas, al seu equivalent en castellà “quieto”, no hauria funcionat un literal “El corazón quieto”, perquè allò que vol expressar l’original no és el sentit d’una cosa aturada, no hi ha immobilitat en l’adjectiu del títol original, més aviat el que vol expressar Carner és una reflexió introspectiva, des de la visió que li aporta una certa maduresa i estabilitat personal i familiar. D’aquesta manera, ens trobem un Carner fosc, dubitatiu però estranyament serè a la vegada, àvid de traspassar la regió de la raó i en constant diàleg solipsista, aferrant-se a una fe més humana que divina.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada